A miques

La Sofia va acabar d’esmicolar fins a l’impossible el quart tovalló de paper. En va agafar un altre, mecànicament. No podia aixecar la vista del seu quefer. Estava cavil•losa i plorava. El bar era ple, hi havia partit. Semblava què estiguessin soles, però. Es va eixugar amb la màniga les llàgrimes. I el nas. No volia fer soroll.
Des de l’altre banda de la taula, l’Elsa va allargar el braç. Aquest moviment va treure a la Sofia del seu ostracisme, i es va mirar l’acció convençuda que acabaria en una carícia, en un consol. De manera increïble, el què va veure va ser: la ma que estava al final d’aquell braç que s’acostava corbava els dits i formava una cullera que es va apoderar dels centenars de trossets de paper. Dels seus trossets de paper.
Això li va tornar el fil de la conversa.
Sotjava com l’Elsa s’havia apropiat dels trossets i de com escombrava amb el dit petit els que havien quedat espargits per la taula.
-No volia que ploressis, Sofia- Va dir l’Elsa trencant el silenci, sense deixar la seva tasca d’escombriaire.
La Sofia no podia deixar de mirar els esquarterats tovallons, els cercles humits que les cerveses havien suat, el cendrer ple a vesar de burilles i l’incansable ditet de l’Elsa.
-Em sents? Que no volia que ploressis- Va repetir.
Esforçant-se per parlar amb claredat, la Sofia va mirar als ulls a l’Elsa. Es va prendre un moment abans de començar.
-Elsa, tornem al principi. Encara no he entès per què fa dos mesos que no sé res de tu.

-Portem dues hores parlant-ne. Ho veus? Ho estàs tornant a fer. T’agrada dominar la situació, demostrar a tot hora que ets més llesta. Tu sempre has de tenir raó.
Instintivament la Sofia es va tocar la galta i va aspirar.
-Vols una altre cervesa? Convido jo- La Sofia no es volia posar nerviosa. Es va aixecar sol•licita esperant una aprovació.
-No cal que sempre em convidis. Demana-les. I porta més tovallons!- Va contestar l’Elsa.

Quan la Sofia va tornar a la taula l’Elsa havia format una muntanyeta gaire bé perfecte amb els trossets. No en quedava ni un, fora de lloc.
Es va tornar a instal•lar el silenci. La Sofia es calmava trossejant tovallons. Ja dominava la tècnica i era força destre. En un moment va reunir un grapadet. Pensava que, en un tres i no res, tindria una muntanyeta com la de l’Elsa. I va ser llavors, quan va veure altre cop aquella cullera apropant-se i arrossegant els seus trossets.
Va encendre una cigarreta.
-El què dius- va dir la Sofia- no m’és difícil d’entendre, encara que em faci mal. El què no entenc és que m’ho diguis ara. Som amigues des de fa cinc anys. Ara t’has adonat que no et caic bé?
-Últimament has canviat, estàs més superba. Fas servir un to quan parlem de les meves coses, per dir-me el què haig de fer per resoldre els meus problemes. I t’enfades si no et faig cas.- Mentre parlava, l’Elsa no parava d’escombrar paperets.
-Per què em preocupo per tu! I jo hi he passat per aquests problemes i et puc ajudar, però no et deixes. Només en vols parlar. Fa cinc anys que en parlem.
-T’adones? No t’has parat a pensar que potser no vull la teva ajuda? Que potser me’n vull sortir jo sola? Ja m’arribarà el moment, com et va arribar a tu.
-I per això fa dos mesos que em castigues i no em truques?
-Coi! Ets tossuda! No et castigo. Només necessitava respirar, apartar-me de tu. Ets molt exigent i això cansa!
Els dits de la Sofia cada cop anaven més ràpids. Era una màquina de trossejar tovallons de paper. En la muntanya de l’Elsa, els trossets començaven a esllavissar-se i va haver de començar una serralada.
-Ja, però et vas apartar tu, i la Rouse, i la Brígida. Això sembla una conspiració o un càstig.
- Sofia, de debò que no. Accepta-ho. No tens raó. A més, ja t’he dit que ets la persona més generosa i amb el cor més gran que conec...
Va ser en aquell moment quan la Sofia va deixar d’escoltar. Ja ho havia sentit moltes altres vegades. Es va mirar a l’Elsa una llarga estona, amb dolor. Es va arreglar els cabells. L’Elsa seguia parlant. No va deixar de fer-ho fins que la va veure aixecar-se.
La Sofia va agafar el moneder, se’n va anar a la barra a pagar el compte i, quan va tornar a la taula, es va fixar amb la serralada de trossets de tovalló de paper. Tres turons.
Va esclafar a riure. Li va donar dos petons a l’Elsa i, sense saber què li va agafar, va bufar amb totes les seves forces sobre la serralada de trossets fent-los desaparèixer.

Roig de capvespre



Era una sensació molt estranya la que m’envoltava des de que havia rebut la trucada d’en Daniel. I mentrestant em dirigia a la que fins feia uns deu dies havia estat casa seva, només em venia al cap la tarda en què entre tots vam acabar de pintar el menjador, l’enorme menjador. Ella sempre el va voler clar i alegre i reconec que ho va aconseguir amb aquell verd ampolla del que tots en dubtàvem i la fusta blanca folrant la meitat baixa de les parets. La llum del sol que entrava pel gran balcó travessant les cortines taronges que ella va estar cosint durant més d’una setmana, li donava sempre l’aspecte de tenir la sortida de sol dins la sala. Feia joc amb el seu somriure.
Aquella estona esperant davant la porta una resposta de les meves trucades encara va exagerar la incertesa de tot el dia. Ni agafava el telèfon ni ara responia al timbre, aquell timbre sec i aspre què era la primera vegada que em fixava en el seu so tant desagradable. El primer que vaig sentir al entrar a casa seva amb les claus que em va donar a l’estiu va ser una gelor feridora. Em vaig aturar en el rebedor i vaig aguantar la respiració, com si no volés ser descobert, com si volés passar desapercebut
Ella seguia allà a on la vaig deixar la nit que em va trucar plorant, la nit que en Dani va marxar de casa. El televisor, encara engegat des de feia una setmana, li donava una brillantor en els seus ulls mig aclucats. Arraulida en una cantonada del sofà, tapada amb el cobrellit que jo mateix li vaig posar per sobre les espatlles aprofitant per abraçar-la, pàl·lida com la lluna i amb unes bosses als ulls fosques com el punt a on semblava que es dirigia la seva mirada petrificada. L’únic que li donava vida a aquell desolador paisatge era el seu gat que es passejava per sobre la seva falda amb un miol nostàlgic, profund i carregat d’intencions. De tant en tant li fregava el cap per les seves mans esperant una carícia que no arribava mai. Em vaig mirar l’escena uns minuts durant els què pensava que encara estava a temps de marxar d’allà, que potser podria esborrar del meu cap aquell últim capvespre que acabava d’enfosquir del tot l’alegre sala. Però lentament em vaig anar acostant, sorprès pel moviment que el meu cos havia decidit per ell mateix lluny de la meva voluntat, i em vaig asseure davant d’ ella i la por es va anar tornant tendresa i la tendresa, boira en els ulls. Li vaig apartar de la cara els cabells bruts i despentinats i va ser llavors quan vaig sentir que aquella fredor que envaïa la casa sortia del seu cos sense vida.
La por, el fred, la pudor, el silenci, tot va desaparèixer amb les llàgrimes que em queien incrèdules.
No sé quan de temps va passar abans de trucar a l’ambulància. La següent trucada la vaig fer amb ràbia. Vaig sentir el to insistent de la meva trucada uns segons llarguíssims durant els què anava creixent el sentiment de culpabilitat, impotència, venjança. Quan em va respondre la veu del seu ex-promès estranyament la meva veu va sortir clara i espantosament calmada “t’ho confirmo tal i com m’ho has demanat. Li has trencat el cor. Definitivament”. I, amb més calma, arrossegant les paraules “ fill de la grandíssima puta, sabies que ho faria, tu ho sabies”.
Després de penjar sense esperar resposta, vaig agafar el gat en braços i vaig mirar per darrer cop la llum de fals capvespre en el menjador de la dona que mai vaig poder estimar.

Casting



Els seus ulls diuen Visca!. D’en peus en la sala pica amb el tacó a terra i para l’orella per sentir el seu nom. Sam! li va dir a la noia del tauler. Li agrada molt més que no pas Marta, era més xic i una model ha de ser xic. Per fi la criden i al entrar a l’estudi enseguida sent el soroll sec del flash i tot de gent que parlen entre ells a crits. Això li marca encara més el somriure. El fotògraf a l’altra banda del estret i llarg estudi ple de taules, focus, tamborets, miralls i penjadors carregats de roba, li llença una mirada i dos preguntes. De sobte dues noies se li tiren a sobre i la pentinen i li claven coloret a les galtes, amb tanta energia que li fan mal i tot.
La Marta...la Sam no dona crèdit de la quantitat de gent que hi ha allà. Entre maquilladors, perruquers, il·luminadors, les dones de vestuari, secretaries, ajudants i tots es mouen d’una banda a l’altre fent una coreografia pròpia del musical Priscil·la la reina del desert! La porten a on en el terra hi ha marcada una creu amb cinta adhesiva blanca i gastada i vell i li llancen flashos i ordres “somriu!, mira’m, obre més els ulls, gira’t, recull-te els cabells...” i cada deu segons li recorden que és meravellosa, que és guapa, que és la millor.
En qüestió de cinc minuts la baixen del tron de princesa alhora que sent com criden “Jenny! la següent!”.
Surt de l’estudi corrents cap a la cabina que hi ha just al davant i se sent com la Hepburn al veure que és igual a com surten en les pel·lícules. Cau un xàfec amb llamps i trons que la deixen xopa en pocs segons. Es tanca a dins amb un cop de porta i mentrestant espera que sa mare li agafi el telèfon s’arregla els cabells mirant-se en els vidres. Botant esclata “mama mama és genial jo ja sabia que això és lo meu no pots imaginar-t'ho i ell és tan guapo saps m’ha dit que era preciosa segur que m’agafen m’han maquillat allà mateix i he somrigut segur que els hi he agrada’t m’han dit que hem trucaran i els flashos i quanta gent si que menjo fa un dia fantàstic t’haig de deixar marxo a l’hotel i si em truquen jo també adéu.”

Anar i tornar





Davant el mirall feia estona que estava intentant col·locar allà a on tocaven els rínxols que feia una setmana llarga n'havia tallat ben bé dos pams. En el seu moment li va semblar del tot necessari fer-se un canvi d'imatge i només li impedia el fet de no voler caure en un tòpic. Ara s'estava acostumant a una altre monòtona manera de pentinar-se.
Mentrestant intentava donar-se volum als costats, per sobre les orelles que no li feia cap vergonya ensenyar ja que les tenia boniques i petites sense manca de personalitat per un plec planxat que lluïen, es mirava les seves possessions exhibides en el petit bany. Arracades, collarets, anells, braçalets, agulles de pit, perfum, capcetes i calaixets plens de coses que només ella coneixia.
Quan no anava en lloc trigava molt en arreglar-se per que no sabia que succeiria un cop sortís per la porta de casa seva. Encara que probablement tornés a casa altre cop amb un parell de bosses amb llet, pa, aigua, pasta, tomàquets, quelcom de tall i, amb sort, un barret nou, per si de cas s'hi mirava molt fins hi tot alhora d'escollir la roba interior.
La música encara anava sentint-se pel petit apartament quan va deixar amistosament de barallar-se amb el cabell i mentre es posava un xic de coloret a les galtes i un subtil toc de rimmel als ulls. Cada any que passava es maquillava menys contradictòriament.
Una última mirada en el espill, un últim cigarret abans de sortir i, sense preses, una última mirada al seu cau. Entretant pensava en el recorregut que emprendria pel seu barri vell.
Apagà la música i el cigarret uns segons abans de tancar la porta al seu darrera amb un somrís.
Després d'una hora, mentre desava la compra en l'enorme nevera, penedida de no haver comprat aquell barret tant maco i car, va sonar el seu mòbil i sense mirar-lo va contestar amb un afectuós: - hola mare.

Actes i conseqüències


Que fas aquí a les fosques? Et penses que amagant-te aquí és solucionarà tot sol? Tancat aquí al despatx, assegut en el sofà de cuir de l'avi i amb un whisky a la mà (és el quart?). Per molt alt que posis el nocturn de Chopin no deixaràs de sentir les veus que tens al cap ni solucionaràs el gran error que has comés. Que veus en el mirall de l'aparador? Quina imatge et torna? Pàl·lid i sudorós...pateixes? però... en que estaries pensant!?
I no és que t'hagin guanyat, no. És que t'has enterrat tu sol!
Quan? digues, quan vas pensar que creant el Congrés de Diputats del Poble podries ser tu mateix el President del mateix? No vas pensar que podries perdre les eleccions? No, ni se't va passar pel cap! Com volies que en les votacions s'oblidessin dels canvis radicals que t'estan demanant des de fa tant de temps i encara no has aconseguit? I no responguis amb que si vas canviar la llei de l'alcohol, la llibertat de premsa o la llibertat de religió, per que això no ha fet més que empitjorar la teva situació. Has alimentat l'esperança del poble fent així que la seva fam de canvi sigui cada cop més agressiva i exigent. I la premsa... t'has lluït! Ara ja t'ha vist fer el ridícul en directe tot el país, fins hi tot la pagesa més burra, la més ignorant, aquella que mai no hauria ni somiat en que el règim es pogués reformar, ara ja te informació suficient com per demanar el teu cap.
Els que a crits demanen la reforma t'estan en contra per que el que estàs fent ho troben insuficient i els conservadors més radicals estan escandalitzats pel camí que estàs prenent. I el que és pitjor, units! per demanar el teu cap a la més mínima oportunitat.
Per postra, li acabes de regalar la Presidència d'aquest fotut Congrés de Diputats del Poble a qui s'ha convertit, qui t'ho anava a dir, en el teu pitjor enemic. N'ha aprés rapit eh...?
Què penses fer?
Sigues llest, pren una decisió intel·ligent. Ara mateix estàs entre l'espasa i la paret. Qualsevol mesura que prenguis et portarà tard o d'hora al mateix lloc, fora del govern, lluny de poder acabar la teva obra. Et trepitjaran, t'humiliaran. No veus que els hi fas por?
Dimiteix. Aquesta és la millor, o almenys la més digna sortida que et queda. Si plegues ara sempre seràs recordat com el visionari que va emprendre el llarg camí de la reestructuració social, econòmica i religiosa del país. Si t'entestes a acabar l'obra que vas començar, no tindràs res més que fracàs i retrets i traïcions fins que acabin amb tu. Vols un altre fracàs com el d'avui davant del nou Congrés? Deixa que sigui ell el que acabi el que tu has començat. Si ho aconsegueix, el poble i el mon sencer sempre recordarà que vas ser tu qui va començar la reforma i si fracassa, deixa que s'estavelli sol, al cap i a la fi ja fa temps que et va abandonar, que et va traïr.
T'ho miris com t'ho miris si dimiteixes ara sempre seràs el guanyador. Plega, dimiteix, fes-ho per tu i si no és suficient motiu... fes-ho per mi.
Estimada Irina, no em parlis així, em fa mal. Tot i això no puc fer res més que escoltar-te. Sé que tens raó, com no ho haig de saber, si portem gaire bé quaranta anys junts i només he rebut de tu paciència, amor, respecte i milers de bons consells. És clar que t'escolto. Ho faig des de que ens vam casar. Si mentrestant aquí a les fosques escoltant Chopin desitjava que vinguessis i trenquessis amb aquest silenci que m'ha castigat durant els darrers mesos. Et trobava a faltar. Necessitava sentir la teva veu.
He passat en aquests darrers anys moments tant difícils... Vull el millor pel meu país però també vull el millor per la meva família i és per quest motiu que em costa dimitir. I no per mi. És, és tot plegat. Sé perfectament que el camí que he recorregut fins ara serà recordat sempre, qui sap? Potser algun dia em donaran el Premi Novel de la Pau! Perdona, no puc evitar el sentit d'humor quan estic espantat.
Fa hores que reflexiono. De fet, setmanes, ja que intuïa que arribaria aquest moment, però per moltes voltes que li doni, em costa dimitir per que se que llavors ell guanyarà el meu càrrec i potser això és la seva perdició. D'acord, jo restaré en la història mundial com el valent i visionari reformista que es va enfrontar a setanta anys de règim. Però, fins a quin punt tinc dret per salvar-me a mi, a la meva reputació i tots aquests anys de feina i sacrifici per condemnar-lo a ell? Per que n'estic segur que serà la seva perdició, el deixo al cap davant d'un munt de gent i nacions que no volen l'èxit del nostre canvi, cauran sobre ell.
Jo li he ensenyat tot el que sap i és evident que ho he fet bé. Que m'hagi guanyat en les votacions d'avui n'és una prova. La seva ambició i passió pel projecte, fins al punt de passar-se al bàndol més radical, n'és una altra de prova. D'aquesta manera l'hi he entregat en safata el càrrec de President del Congrés. I li he inculcat tant bé les meves ideologies reformistes, amb tanta passió li he traspassat l'amor pel progrés i la llibertat per a la nostra gran nació, que ara resulta que el tinc com a adversari.
Però, com puc dimitir per salvaguardar el meu honor i posar el seu en perill? Jo no em sento traït per ell. Sabia perfectament que si tot sortia com ho havia planejat, jo podria perdre el càrrec i desitjava que si aquest dia arribava ell ocupés el meu lloc. Jo he fet en certa manera amb la meva maldestra manera de fer en alguns moviments polítics que el poble i d'altres compatriotes de partit se l'estimin més a ell. El poble te ganes de canvi, feia molts anys que esperava que arribés algú com jo i amb el que he fet fins ara no he fet res més que alimentar l' impaciència. Volen resultats ja i ell ho pot aconseguir. Ell els hi donarà el futur que esperen. Però si fracassa a on es quedarà el seu de futur? Hi haig de pensar per força. És el meu fill.
Demà comunicaré al poble la meva dimissió i, tot i que sóc ateu, pregaré per l'èxit dels meus dos grans amors.



Escollir bé.



Ja feia més d'una hora que entrava i sortia del caixer. N'havia escollit un amb tres màquines, quatre si contava amb la del tele-entrada. És en aquella última a on més s'entretenia fent veure que buscava algun espectacle. Esperava la víctima ideal, aquella que li pogués proporcionar els diners suficients pel que necessitava i que, pel que fos, no li sabés greu atracar.

Tot i que feia fred, li suaven les mans i el front. Se li acumulava una suor freda sota el nas que ja començava a coure-li de tant eixugar-se amb els guants que portava. Sabia que no feien joc ni amb l'abric llarg ni molt menys amb la gorra de visera. Però tot i que era la primera vegada que ho feia, o ho volia fer, ja que s'havia tornat enrere tres cops, sabia que no li havia de permetre a la càmera del caixer una visió del seu rostre, per això la gorra i per si de cas portava guants per les empremtes, encara que no estigués fitxat, però els lladres sempre porten guants.

Feia deu minuts havia entrat una noia que pel seu aspecte de pija mimada no li hagués costat tirar el seu propòsit endavant. Total, només volia cent-noranta euros i ell va pensar que aquesta moreneta li'n sobraven. Però de sobte, la noia que ni es va adonar de la seva presència, treu el mòbil i comença a discutir amb el que sembla el seu nuvi i es posa a plorar desconsoladament mentrestant li demanava perdó un i un altre cop. Ell no volia fer mal a ningú i estava molt sensible amb els problemes de parella. Només necessitava 190 maleïts euros! Li va passar el mateix amb una senyora gran amb gosset llepa-figues inclòs i amb un senyor que anava vestit amb un mono blau de feina a sota del gran anorac i que feia olor a benzina.

Passejant amunt i avall de la gran sala, va decidir que la propera persona que entrés seria la seva víctima. Sense excuses. Per assegurar-se que no es tornaria enrere ni la miraria ni la jutjaria. Ho faria i prou i així acabaria amb aquell patiment.

Maleïda Anna!! si no s'hagués compromès amb ella a donar-li la meitat dels diners! cent noranta euros! però se l'estimava tant, no va poder negar-s'hi i a més, no podia perdre-la.

Va sortir a fumar-se un cigarret. Tenia els peus gelats. No feina ni un minut que tornava a estar davant del tele-entrada que va sentir la porta. No es va ni girar. Seguia els moviments de la seva definitiva víctima de reüll. El cor li sortia per la panxa, li van entrar ganes de pixar, suava encara més i el bigoti ja el tenia irritadíssim. Fart dels seus nervis en quant va sentir el bip-bip de la màquina, sense rumiar-s'ho, s'acostà precipitadament, es posà al seu darrere i li va dir per sobre l'espatlla que retirés cent noranta euros, que se'ls entregués i que tot acabaria aquí si feia el que ell li deia.

Li va estranyar que la noia ni es mogués espantada, no va reaccionar ni es va resistir. Els seus ulls seguien el moviment d'aquells dits llargs i d'ungles perfectes i anava veient com amb una tranquil•litat que ell no tenia anava donant-li ordres al caixer. El seu rostre estava molt a prop del coll de la noia i anava sentint el seu perfum, dolç, empalagador. li era familiar, però no en va fer cas fins que la noia, al recollir els diners es girà a poc a poc i li digué: -N'hi han dos-cents. El caixer només té bitllets de cinquanta. No sabia que m'estimaves tant Manel.

En el autobús



Ens vam mirar als ulls i a part d'atraure'ns mútuament també ens vam entendre. S'acostà a mi, m'apartà els cabells de la cara. Me'l mirava en silenci sense cap mena de sorpresa i en veu molt baixa gaire bé en un murmuri em digué: -puc?
Vaig baixar la mirada mentre li responia que si. Es va asseure al meu costat i em donà la mà. Tots dos miràvem per la finestra.
Jo em vaig abraçar al seu braç i vaig recolzar el cap en la seva espatlla. Les llàgrimes ens baixaven fent una cursa galtes avall.
No em digué res més. Només m'acaronava els cabells i taral·lejava una musiqueta...

I si fos ell?


Feia temps que no relliscaven llàgrimes per les seves galtes. Ara que li tornà a succeir s'adonà que el fet de no emocionar-se, de no sentir aquesta humitat en els ulls incontrolable, li feia sentir forta, li feia pensar que tot anava bé. Ahir a la nit li tornà la fragilitat.

En el terra del cinema, molt a prop de les crispetes i papers abandonats a terra hi van caure les seves llàgrimes. Van anar a terra directament, ningú les va recollir, ni tant sols ella en un principi es va adonar del que estava passant. Dins de l'absurda pel·lícula, una escena de romanticisme antic, d'amor incondicional va ser la responsable que s'adonés del que no tenia i enyorava.

A la butaca del costat, mig endormiscat, seu un home que no li dona la mà quan caminen pel carrer, ni li fa una llarga abraçada quan es tornen a veure. I s'acaba d'adonar.

Aquell que no la trobava a faltar al veure el camí avall que havien pres les llàgrimes li va somriure amb condescendència. El que no va saber mai és que ell formava part de la seva tristesa.

En la intimitat dels llençols ella llavors no el va poder estimar. La sang no li arribà a la punta dels dits per poder acariciar el cos que tan desitjava, acariciar la carn que guarda el cor que ella somiava amb conquerir. Va sentir com el seu cap l'alliberava d'aquella lluita que tenia perduda des de el primer dia. Mentre el besava no podia parar d'escoltar el seu cap traïdor que li preguntava constantment -que beses? no veus que és una mentida que ja fa massa temps que fas veure que controles?
No el va poder estimar.
El somriure, des de la comissura dels seus llavis, parlava amb la fragilitat dels seus ulls per convèncer a la sang que li pugés fins les galtes. Es preguntava que com podia tenir al home que tan li agradava i amb el que cada dia pujava al tren de mitjanit i no sentir un cop més aquell estremir del cos, aquella pell tensada del seu contacte, aquella humitat entre les seves cames.
Vençuda, es retirà a descansar en el seu racó del llit, aquell territori seu pactat en el silenci dels costums i al mati, després de somiar que no era cert el que havia sentit en la buida sala del cinema i amb tota la sang bombejant amb força per donar amor i sexe al home desitjat, el tornà a acariciar buscant en el lloc erroni una mica d'amor.
Va trobar sexe, ample, fort i excitat, però només sexe. Ni un petó per alimentar-li l'esperit fantasiós que tenia quan el va conèixer i va pensar: i si fos ell?...


O no?



Un va caminant i trepitja en direcció a les coses que es pensa que el faran feliç. Avances cap a les abraçades eternes i el silenci complaent i relaxant. Cap a les carícies sinceres i els petons desinteressats. Hi han moments del camí que vas mirant a terra intentant saber per a on poses els peus, però el que s'hauria de fer és mirar endavant per no perdre res del que passa en el paisatge que dibuixem amb il·lusió i esperança. És clar que també hi han trossos del camí que mirem enrere i fins hi tot ens quedem aturats pel fet de no poder creure'ns pel que ja hem passat, pels errors comesos o les voltes innecessàries. Però seguim caminant per acostar-nos cada cop més a aquella companyia imaginada des de la infantessa, aquella que tanta seguretat i confiança ens dona que fa que mentre dormim se'ns dibuixi un somriure en el rostre. Caminem cap a la taula parada i cap a la sortida del sol en l'horitzó. Cap al dibuix d'un nen i cap al "t'anyoro, t'he trobat a faltar". Cap al passeig sota la pluja mentre et dono la mà, cap a llegir un llibre que t'ha agradat. Busquem per trobar refugi en els braços amics quan la Tramuntana ens bufeteja d'imprevist, els mateixos braços que ens abraçaràn per què necessiten del nostre amor. Per que el que busquem és rebre i donar fins que ja no hi hagi més temps per fer-ho.
O no?


Sis vegades morta



He hagut de morir lentament
agonitzant i arrossegant, ferida.
He xisclat de dolor i de ràbia
preguntant-vos, sense resposta,
sabent que sempre en dubtaria.

I és que malviure
no és morir a poc a poc?
Que et traeixin mil cops
i tornar-te a aixecar
no te merit ni sentit.
T'observen esperant
que et tornis, malparit.
I és més fàcil el camí avall
que ser per vos escollit.

I ara que ja he gastat el sospir,
que em beseu de benvinguda
i sento el dolor que s'escapa,
us pregunto amb por, perduda,
no puc quedar-me aquí, asseguda?






Ets felicitat



Encara sento tremolor a les cames,
i el cor no ha minvat el ritme.
Em sua el front i el pit i l'esquena...
i no puc parar de somriure!

Omplim l’habitació d’aire extasiat,
intentem respirar per sospirar,
T’acaricio el cos encara mullat,
la pell repeteix i se’ns torna a tensar.

Tinc el teu alè marcat en la nuca,
aquesta manera teva d'estimar,
les gotes caient-me a la columna,
mentre m'aferres per no escapar.

Recordar no em deixa lliure
el meu cos sensible encara està
i el que no puc és deixar de riure
fer sexe amb tu és com estimar.

M'adormo i et somnio,
em giro i t'envolto,
em desperto i t'espio,
t'abraço i t'acarono.

La llum del dia em besa als ulls
i sento com encara et tinc present
ja que en el cos tinc les petjades
de la teva possessió tant ardent.

L'aigua del matí em rep calmada
i es passeja pel meu saciat cos
sabent que abans de mi temperava
la teva pell que buscava repòs.

L'aire del carrer em desperta ara
i camino amb passes àgils i sonors
la gent em somriu mirant-me a la cara!
sé que saben que ahir vam fer l'amor.

I em passen les hores imaginant-te,
com els teus somnis els fas realitat
i els dies em passen desitjant-te,
volen tornar a sentir-te al meu costat.

M'adormo i et somnio,
em giro i t'envolto,
em desperto i t'espio,
t'abraço i t'acarono.



Topaze



Ja no em consola el que m'espera,
ni em conforten les promeses.
Ja no m'il•lusiona el trobar-te,

ni espero que estiguis a l'alçada

I es que estic tant cansada!
No veus què ja no em brilla la mirada?
No t'adones que no faig cara d'enamorada?
No notes com el cor no fa basarda?

I ara m'he assegut per reposar,
de lluny tot m'ho penso mirar.
I abans d'un dit jo aixecar
tot ho hauré de jutjar

Per estimar sense recances pobre m'he quedat,
he pagat un preu que mai ningú em sabrà retornar.
Ingenuïtat i confiança en el peatge he deixat
i són les úniques ferides que no podré curar.

Per tant aquí m'asseuré
a interpretar el meu paper,
aquell que sempre heu volgut

i en el que jo mai hi he cregut.

Si em voleu Reina així ho seré,
si em voleu supèrbia també,
si em voleu freda n'aprendré,
si em voleu feridora també.

Però prou llàgrimes vessaré,
ni petons regalaré.
Més al contrari oferiré
l'ànima que ja no tindré.

Gloria


Gloria…
Us heu parat mai a escoltar el nom de: Gloria…?
L’heu pensat mai?
I és que la mare no podia haver tingut més enteniment a l’hora de posar-te el nom. Tú dignifiques aquest mot. Ets pura Gloria.
Segons l’enciclopèdia, gloria es la reputació, fama i honor de les bones accions i grans qualitats.
Com tú.
Segons l’enciclopèdia, gloria es un gust, un plaer…
Com tú.
Segons l’enciclopèdia, gloria es una cosa o persona que ennobleix o ilustra en gran manera una altre.
Com tú.
Segons l’enciclopèdia és majestat, esplendor o magnificència.
Com tú.
En pintura, parlem de gloria en l’aparició d’àngels en el cel…
En construcció, és un sistema de calefacció típic andalús
Com tú Gloria!
En teatre, el moment de rebre els aplaudiments…

I nosaltres també parlem de tú :
El teu tresor, la Jessica...
Ella, que és la teva por, la teva felicitat, el teu penar, el patir i el gaudir, la impossible segona versió de tú. El teu amor incondicional, irrespectuós i irreverent, per qui mataries, per qui perdries l’ànima i el cos …sobre tot si algú et garantís que de tant en tant et faria cas!
Ella, és qui sap que ès la dona (ja una dona) més afortunada del mòn per comptar amb la teva incondicionalitat.
Ella és qui no té paraules suficients per agrair-te, reconèixer, aplaudir, per fer-te saber tot el que t’estima i admira. Ella és que ha viscut millor que ningú les dificultats per les que has passat i superat. Ella és qui mai tindrà prou abraçades, petons i carícies per retornar-te.
Els teus germans, la teva família que avui estan aquí més que mai en tots aquest anys. Ells són els que han après a entendre’t, a respectar-te, a recolzar-te, a estimar-te i admirar el teu gran valor, ells també han pogut gaudir d’un exemple de vitalitat i superació i per ensenyar-lis a viure com si cada dia fos un repte nou, et donen tot l’amor que en són capaços.
Els teus amors, amics, amigues, aquells que sempre serem els més pobres i els més rics.
Rics per haver tingut l’immensa sort d’haver-te trobat i pobres per què mai t’ho podrem pagar.

Costa trobar paraules per a tú Gloria. Te les mereixes totes.

I ara, escolta tu:

T’estimem. T’estimem molt.

Per a na Gloria en el 50é aniversari (Mallorca 2008).


T'he deixat de buscar.




Quan m'he adonat de la teva presència
ja no hi eres.
Quan he reconegut l'aire que em fregava
ja no hi eres.
Quan he pres una decisió ferma i valenta
ja no hi eres.
Quan he perdut la por i n'he estat segura
ja no hi eres.

I és que has hagut de passar pel meu costat,
somrient-me i oferint-me la mà,
per que el vellut dels meus blaus
em deixessin de fer mal.

I és que has hagut d'acaronar-me la pell,
somrient-me i oferint-me la mà,
per que les cicatrius del meu cos
s'acabessin de tancar.

I és que has hagut de cantar-me a cau d'orella,
somrient-me i agafant-me la mà,
per que els crits d'humiliacions antigues
el meu cervell deixés d'escoltar.

Quan he deixat de donar voltes a palpentes
ja no hi eres.
Quan m'he adonat que el que cercava eres tu
ja no hi eres.
Quan m'he omplert d'aire replet d'esperances
ja no hi eres.
Quan he volgut obrir la porta que em donaves
ja no hi eres.

I és que he hagut de deixar de lamentar-me,
per somriure i donar jo la mà,
per que el cos em deixés de fer mal,
per així poder ser trobada i no haver de buscar.

I és que he hagut de cantar en veu alta,
per somriure i donar jo la mà,
per omplir el meu cap d'esperança,
per així poder ser jo un àngel i felicitat donar.

I és que he hagut d'encendre jo els llums,
per somriure i donar jo la mà,
per veure que el meu cos ja no trepitgen,
per així poder ser vista i el camí il·luminar.

I és que he hagut d'entendre't i estimar,
per somriure i donar jo la mà,
per veure de que sóc capaç,
per així ser la presència que et vingui a trobar.

Deliri Dalí




M'estremeixo cada cop que t'acostes,
quan sento els teus llavis en el meu secret,
després del llarg camí que has emprés
des de els meus cabells fins a trobar recer.

Traces en el meu cos una corba definida
dibuixada amb el rastre de la teva saliva,
uneixes els meus pits amb la meva cintura
i en el meu melic hi dibuixes una lluna.

T'entretens dolçament allà on estic humida
et sento com un violoncel fet a la meva mida,
aferrada als teus cabells t'empenyo fort
contra la meva cadera intranquil·la.

I tu segueixes acaronant-me amb fragilitat
amb por de trencar-me les ales
ja que dius que el meu cos t'ha recordat
una oreneta amb les plomes trencades.

Segueix aferrissadament una lluita en silenci
ens mirem als ulls sense saber escollir
dubtem entre que la delicadesa no es trenqui
i el desig furiós que ens assenyala per posseir.

I de sobte et sento més endins que mai,
empenys fort el meu cos i el teu, el nostre cos,
m'impregno de la suor del nostre ball,
sento en el cap i en l'ànima el batec dels cors.

Les orenetes arriben el mes de març per niuar,
i amb el fred del mes d'octubre tornen a marxar,
N'hi ha una que en la cua té un dibuix grabat
i està pensant en no tornar a migrar.



L'he tornat a veure a Urquinaona

M'agrada seure al costat de la finestra. De fet, és el lloc escollit per la majoria de la gent que viatge en metro, potser exceptuant a la gent gran, que així li costa menys d'aixecar-se i no han de córrer quan arriben a la seva estació. Però més m'agraden els vagons nous, aquells que semblen un cuc interminable. En els nous no pots recolzar el cap, però també és d'agrair ja que aquest gest tan familiar em posa melancòlica, casi trista. Els trens nous em fan sentir més vital i alegre.
Avui he agafat el metro com cada dia. És la meva biblioteca particular ja que és en el silenci i tranquil·litat del metro que puc llegir. M'he pogut asseure sense remordiments ja que no hi ha cap velleta que deixi de peu i he obert el llibre per la pàgina impacient que m'espera des de ahir...però no sé per que, no em concentro, no segueixo el fil i ja és la tercera vegada que torno a rellegir la mateixa línia.
M'adono que cada dos per tres estic aixecant la vista i miro cap a la panxa del cuc, cap als altres vagons. De sobte, en un gir em sembla veure'l. Sento com m'omplo de papallones i un esglai en el cor... Estic casi convençuda que era ell!
Deu fer uns deu anys que no el veia! Però no pot ser, si m'havien dit que havia desaparegut... Estic desitjant que el metro torni a agafar una corba a la dreta ja que així el podré tornar a veure sense haver-me d'aixecar (sempre m'ha fet vergonya moure'm en el metro, tens la sensació que tothom et mira, em sento observada, em fa pensar en si porto bé els cabells, la faldilla, cap carrera a les mitges o si porto prou netes les sabates...).
Ara arriba la corba de Urquinaona, el podré tornar a veure per assegurar-me que és ell. No sé si em fa il·lusió trobar-me'l. Sempre m'ha fet impressió. Tant segur de si mateix, tan precís en el que vol, en el que ha de fer.
Per fi els vagons intenten tocar-se en la corba, gira una mica més i, si! És ell! I està vestit com el recordava, sembla mentida, després de tants anys! Ai! S'apropa, ve cap aquí... Intento fer veure que no estic nerviosa, que no pensi el que no és. No és que no el vulgui tornar a veure, només és que m'ha agafat per sorpresa, i si, em posa nerviosa. Des de petita.
De nou fixo els ulls en la maleïda pàgina i per quarta vegada repasso la mateixa frase sense èxit. El miro de reüll i veig que segueix avançant, parla amb la gent i m'adono que tothom fa la mateixa cara que jo de sorpresa, nervis i... potser certa melancolia. fins i tot n’hi ha que es posen d’en peus per saludar-lo. Em dirà quelcom? Es dirigirà a mi?
L'última vegada que me'l vaig trobar en el metro, a Plaça Espanya, em va mirar als ulls abans de validar-me el bitllet. Crec, que em va somriure.

La nit de Sant Josep





En Serrat ja ens avisava i ens deia que "De vez en cuando la vida, nos besa en la boca...".
Peró, tot i estar al cas, no deixa de sorprendre'm quan la vida, les casualitats, las "causalitats" que deia en Sànchez-Dragó, em porten algun regal.
I és que Sant Josep em va fer un regal. I en el període perfecte. De fet, la Setmana Santa és un temps de recolliment, d'assentament de la fe, de sacrifici de la carn i el pensament, de renovació en les creences, de reafirmació...i jo, m'ho he pres al peu de la lletra.
He tingut un regal de la vida, d'aquells que "...de vez en cuando la vida, hace sentirnos en buenas manos...". M'han passejat pels núvols, he tornat a creure.
M'he pogut banyar en una platja amb un color de sorra clar i net, sorra pentinada, com un pit ben definit, amb poques petjades, a on s'acaronaven onades blaves, que pel reflex del sol, que sempre es pon, l'escuma era del color del blat madur. Aquestes onades eren com uns ulls que em miraven tan profundament que se m'han clavat al fons, ben endins, fins a fer-me mal. Aquest dolor m'accelera el ritme del batec del cor i em fa somriure i em fa sentir afortunada, em fa sentir "...feliz como el niño cuando sale de la escuela..." .
A aquesta platja vaig arribar ben entrada la nit. Era fosc, hi havia boira, no vaig adonar-me de la seva bellesa fins que va començar a clarejar. La vaig recórrer suaument durant la vesprada, però no va ser fins l'hora de marxar que em vaig adonar que no volia fer-ho, que estava de manera sorprenent i, sense voler, com a casa. Volia seguir acaronant aquelles onades que em recorrien el cos i l'ànima, no volia que s'acabés... "de vez en cuando la vida, se toma conmigo un café..."
I de fet, hi he tornat totes les nits que he pogut i s'ha deixat gaudir. De fet, cada nit, per cada passejada que he fet en aquest paisatge tant atractiu i encisador, cada cop que marxava, m'acomiadava, convençuda de no poder tornar-ho a gaudir, a aprendre i memoritzar tots els detalls. Però hi he pogut tornar, una nit i una altre. Em sé cada racó, cada camí, cada roca, totes les petjades que el temps i les vivències li han deixat en la seva pell. Sé a on trepitjar per què sàpiga que estic fruint d'aquest regal, quan m'acarona el seu caliu la pell se'm ferma i em sento especial, feliç, afortunada, extasiada...però sempre l'haig de deixar marxar, sempre haig de marxar. "...de vez en cuando la vida, se nos brinda en cueros y nos regala un sueño tan escurridizo, que hay que andarlo de puntillas por no romper el hechizo..."
El fet de poder-hi tornar, tot i que cada nit m'acomiado per no fer-me mal, per por d'acostumar-hi, per por de voler quedar-me sabent que no por ser, fa que cada nit la visqui com si fos l'última. I tot i que no em costaria gaire acostumar-me, sé que aviat ja no hi podré tornar, per què sempre de lo bo en volem més i més i serà llavors quan m'hauré de retirar...
I és que "...de vez en cuando la vida, nos gasta una broma y nos despertamos sin saber que pasa, chupando un palo sentados sobre una calabaza..."

Cafè de la Habana




Ara penso amb en Nanu, del Cafè de la Habana a Cadaqués. Tal i com he escrit el nom del seu local i del màgic lloc a on es troba ja m'he penedit, per que m'agradaria que fos un lloc que no conegués molta gent, tot i que faig tard, després dels més de vint anys que fa que en Nanu està allà, i dels molts que abans va estar en el mític Hostal, per poder seguir anant a gaudir de l'intimisme que es viu, fins hi tot quan està ple de gom a gom. Peró el caliu que a sentit sempre en el meu ésser quan he estat allà, l'amor que que està allotjat allà, la pau, les reconciliacions entre cos i ànima que en aquest meravellós lloc es sent, mereix posar-hi nom i cognoms. I sobre tot, en Nanu.
I és que acabo de sentir un tango i inevitablement em ve ell al cap. El vaig veure actuar per primera vegada quan tenia poc més de divuit anys a Cadaqués. He tingut mil ocasions per imaginar-me la vida, el passat d'aquest home, de mil maneres diferents. També he tingut ocasió per imaginar-me històries d'amor amb ell...com les dels tangos.Té un rostre de vida, d'amor, de historia i històries, de vivències i exigències, de pesar, de por i honor, valent i poruc...
El primer que sents quan entres en aquest local és que està fet per turistes, ple de banderetes en el sostre i en el ambient tot de murmuris en molts idiomes diferents. Però si els teus ulls miren, comencen a adornar-se dels quadres, les fotos, les espelmes en les taules, del tó moderat de les converses, la llum i la música...i de sobte respires i sents, t'adones enseguida que allà, no manes tu, tu no ets el client, tu, tens la sort d'haver entrat en aquest lloc. Et demanes una copa i si tens sort, seus en un racó, en una taula petita, prop d'un petit, minúscul escenari. Com que ja estàs embriagat per l'essència de Cadaqués, costa que t'adonis, però poc a poc t'envaeix un plaer encara més a dins, és com si anys de vida intensa es poguessin respirar, inspirar. Un home amb la pell cortida per la Tramuntana s'acostarà i et demanarà que vols prendre, el mateix home que cap a les onze de la nit veuràs passar per davant amb una guitarra, un enorme cançoner i amb molta, molta timidesa es pujarà a la petita tarima. Ara només porta un got amb aigua. Quan jo tenia divuit anys, el veies passar amb una copa de whisky i un cendrer.

Ja sabia quin públic tenia, ja l'havia observat, l'experiència li fa saber si avui toca més Brel i Greco o Serrat i Llach o Cohen o Manzanero o Gardel o Silvio Rodriguez... No es presenta. Ni un mot. Només canta i li fa l'amor a la seva guitarra. I a les dotze, com la ventafocs, encara que en la versió més masculina que et puguis imaginar, recull el cançoner, el got i abraça la guitarra per baixar d'aquest cel que cada nit el rep. Plogui o nevi.
Aquest records els tinc lligats al Cap d'any. Aquesta nit també el puc gaudir. De fet, els anys que he pogut canviar d'any en aquest ambient, són els que recordo amb més intensitat. Tinc la il·lusió, la fantasia o la realitat d'haver sentit uns ulls que em miraven reconeixent-me, saludant-me, confortant-me, donat-me la benvinguda. I desitjant-me Bon Any.

Recordo un cop que vaig cometre el terrible error de deixar envair aquest espai meravellós a una persona que no va entendre res quan li vaig explicar el que jo sentia en aquest lloc i amb aquest home. Si fa uns divuit anys que hi vaig, crec que la conversa més llarga que he gosat tenir amb aquest personatge delmeu conte ha estat: -gràcies... I desprès de dos copes o tres (l'Havana 7 aquí està molt més bo i dolç) aquest individuu, mentrestant jo estava en el bany composant el poc maquillatge que haig de fer servir a Cadaqués li va demanar que em dediqués el CD que jo tenia d'ell i que ens deixés fer-nos una foto amb ell...!!! Hi han tantes maneres de malmetre un somni, una fantasia... Avís: és un lloc prohibit als imbècils! almenys, jo no en tornaré a portar cap.

Nanu, t'agraeixo tot el que causes en el meu cap i en el meu cor. Sempre m'has donat força. Les meves fantasies i il·lusions. Les teves faccions meravelloses de vida i amor. Les llàgrimes més dolces que han sortit dels meus ulls, van lligades al teu record, a les emocions que he sentit, sentin-te.

Gràcies. Espero sentir-te aviat. I per primer cop deixa'm dir-te: Bonys anys!


Tinc por




Avui tinc por. Realment, si vull expressar-ho millor, haig de dir que la diferència és que avui, sento la por que tinc.
Ostres, fa ja temps que tinc l'oportunitat de fer bé les coses i sento com estic a punt de perdre l'eina que em permet fer-ho. La seguretat. La seguretat que em proporciona sostre, menjar, capricis, independència, llibertat, viatges, roba, cultura, plans, pensar, créixer, madurar, sospesar, aprendre, llaurar, futur... sento com se m'escola entre els dits la seguretat que he tingut aquest darrer any.
Tinc tanta por...
Em fa pensar en un altre moment que vaig tocar fons, que vaig adonar-me que havia tocat fons. Eren moments molt, però que molt diferents i motius molt diferents. En aquell moment el meu pilar, la meva seguretat l'havia posada en la meva parella. Ara és la feina. Però l'error és el mateix. Sempre vaig tard. En aquella ocasió recordo perfectament el moment, el dia i l'instant que vaig adonar-me que tocava començar de nou.
Em trobava mirant l'horitzó, un punt preciós a on convergeixen dos mars, dos aigües, dos forces iguals però oposades. Igual era el cel, tot un contrast de llums i ombres, dues forces lluitant entre elles per fer-se un lloc, per prevaler. Terra i mar, llums i ombres, Atlàntic i Cantàbric. M'hi vaig afegir a aquesta lluita. Ho vaig veure clar. Era el moment de començar de nou, de tornar a néixer, de tornar a creure en mi, deixar anar el bastó i començar a córrer sola i forta.Però ara és diferent. Tinc por i estic cansada. Si haig de tornar a començar, no sé cap a on anar, com sobreviure...no vull perdre el que tinc ara... i menys per culpa meva...un altre cop no, si us plau...
No vull estar un altre cop a on la terra, s'acaba.



Imatges.





Quants de nosaltres hem anat de vacances en algun lloc a on es troben dos països o pobles i ens hem fet la típica foto amb un peu a cada banda?
Ara imaginem també la típica situació a on t'estan fent una fotografia i triga molt en disparar i t'has de mantenir en la mateixa posició, somrient... pensat: va! fes-ho ja!!! (Lluíiiiiiiis......).
Ara uniu les dues imatges en una: un peu a cada banda mentre espereu... tic-tac, tic-tac...


tic,tac; tic,tac...


{ Jo crec que va ser algun cagadubtes qui va inventar la càmera digital per no haver de tornar a trobar-se en aquesta situació més cops. Seriosament.
Un peu a cada banda. Una discussió per un sol cap. Tu mateix dividit en dos opinions ben diferents. Cap a quina banda anar? Qui té raó?... I mentrestant...Lluíiiiiiissss...

tic, tac; tic, tac...
Diuen que el temps et proporciona experiència, que per altre banda sempre he pensat que l'experiència és un bitllet de loteria caducat, però l'experiència només et dona més arguments per fer de les discussions que tens en el teu cap més llargues i pesades...Lluíiiiiissss....
Presoners dels dubtes i de la por. Del bé i el mal. De la correcció i del per què no?. Dreta, esquerra. Blanc, negre.....Dins, fora,... Lluíiiiiiissssss.}


Lluíiiiiisssss...
(click!).