Cafè de la Habana




Ara penso amb en Nanu, del Cafè de la Habana a Cadaqués. Tal i com he escrit el nom del seu local i del màgic lloc a on es troba ja m'he penedit, per que m'agradaria que fos un lloc que no conegués molta gent, tot i que faig tard, després dels més de vint anys que fa que en Nanu està allà, i dels molts que abans va estar en el mític Hostal, per poder seguir anant a gaudir de l'intimisme que es viu, fins hi tot quan està ple de gom a gom. Peró el caliu que a sentit sempre en el meu ésser quan he estat allà, l'amor que que està allotjat allà, la pau, les reconciliacions entre cos i ànima que en aquest meravellós lloc es sent, mereix posar-hi nom i cognoms. I sobre tot, en Nanu.
I és que acabo de sentir un tango i inevitablement em ve ell al cap. El vaig veure actuar per primera vegada quan tenia poc més de divuit anys a Cadaqués. He tingut mil ocasions per imaginar-me la vida, el passat d'aquest home, de mil maneres diferents. També he tingut ocasió per imaginar-me històries d'amor amb ell...com les dels tangos.Té un rostre de vida, d'amor, de historia i històries, de vivències i exigències, de pesar, de por i honor, valent i poruc...
El primer que sents quan entres en aquest local és que està fet per turistes, ple de banderetes en el sostre i en el ambient tot de murmuris en molts idiomes diferents. Però si els teus ulls miren, comencen a adornar-se dels quadres, les fotos, les espelmes en les taules, del tó moderat de les converses, la llum i la música...i de sobte respires i sents, t'adones enseguida que allà, no manes tu, tu no ets el client, tu, tens la sort d'haver entrat en aquest lloc. Et demanes una copa i si tens sort, seus en un racó, en una taula petita, prop d'un petit, minúscul escenari. Com que ja estàs embriagat per l'essència de Cadaqués, costa que t'adonis, però poc a poc t'envaeix un plaer encara més a dins, és com si anys de vida intensa es poguessin respirar, inspirar. Un home amb la pell cortida per la Tramuntana s'acostarà i et demanarà que vols prendre, el mateix home que cap a les onze de la nit veuràs passar per davant amb una guitarra, un enorme cançoner i amb molta, molta timidesa es pujarà a la petita tarima. Ara només porta un got amb aigua. Quan jo tenia divuit anys, el veies passar amb una copa de whisky i un cendrer.

Ja sabia quin públic tenia, ja l'havia observat, l'experiència li fa saber si avui toca més Brel i Greco o Serrat i Llach o Cohen o Manzanero o Gardel o Silvio Rodriguez... No es presenta. Ni un mot. Només canta i li fa l'amor a la seva guitarra. I a les dotze, com la ventafocs, encara que en la versió més masculina que et puguis imaginar, recull el cançoner, el got i abraça la guitarra per baixar d'aquest cel que cada nit el rep. Plogui o nevi.
Aquest records els tinc lligats al Cap d'any. Aquesta nit també el puc gaudir. De fet, els anys que he pogut canviar d'any en aquest ambient, són els que recordo amb més intensitat. Tinc la il·lusió, la fantasia o la realitat d'haver sentit uns ulls que em miraven reconeixent-me, saludant-me, confortant-me, donat-me la benvinguda. I desitjant-me Bon Any.

Recordo un cop que vaig cometre el terrible error de deixar envair aquest espai meravellós a una persona que no va entendre res quan li vaig explicar el que jo sentia en aquest lloc i amb aquest home. Si fa uns divuit anys que hi vaig, crec que la conversa més llarga que he gosat tenir amb aquest personatge delmeu conte ha estat: -gràcies... I desprès de dos copes o tres (l'Havana 7 aquí està molt més bo i dolç) aquest individuu, mentrestant jo estava en el bany composant el poc maquillatge que haig de fer servir a Cadaqués li va demanar que em dediqués el CD que jo tenia d'ell i que ens deixés fer-nos una foto amb ell...!!! Hi han tantes maneres de malmetre un somni, una fantasia... Avís: és un lloc prohibit als imbècils! almenys, jo no en tornaré a portar cap.

Nanu, t'agraeixo tot el que causes en el meu cap i en el meu cor. Sempre m'has donat força. Les meves fantasies i il·lusions. Les teves faccions meravelloses de vida i amor. Les llàgrimes més dolces que han sortit dels meus ulls, van lligades al teu record, a les emocions que he sentit, sentin-te.

Gràcies. Espero sentir-te aviat. I per primer cop deixa'm dir-te: Bonys anys!


4 comentaris:

R* ha dit...

mmm,...ja hi tinc ganes d'anar...sento que et robaré el teu espai,..per això no hi aniré... però per un minut, he passat un cap d'any allà. Gràcies..
Atzucac,..camí tancant,..sense sortida...ays...!!!bes
molt i molt maco l'escrit!

Anònim ha dit...

Fa dies que no escrius. El teu ultim texte em va agradar molt, crec que es mes alegre que l'anterior. "tinc por", es un mal sintoma, fins hi tot per escriure. Aquest es el meu parè. Encara que si es un sentiment, crec que es bo que hi parlis amb la teva manera tant peculiar de veure les coses.

Preferiria que no publiquesis els meus comentaris, ja que, em l'ultim em vaig sentir agredit.

Arnau de Navarcles.

Anònim ha dit...

Como el pescador bíblico tira sus redes. De la misma manera que ya en la mano de quien esparce la semilla sobre el campo se pueden leer las promesas de lluvias y de mieses ondeando como un océano de pan y de promesas. Así ha de ser. O así lo quisiera el que abre su alma canticitando, arrancándose desde más allá de sus entrañas, buscando la voz que no está descrita en los tratados del bel canto, la que vomita el toro desde sus soledades enceladas o la que brama el ciervo para vestir de misterio las profundidades vegetales de su entorno, o la del feto cuando empieza a ser niño y clama al mundo su presencia... esa ha de ser la voz y ese el misterio. Sentirse, buscarse el sentimiento como las pulgas el pordiosero y subir, subir por encima de prosaicas razones mercantiles y alcanzar el mundo de los sueños en el que las ideas y los sentimientos andan correteando prendidos de las manos de la infancia y de la danza eterna de las constelaciones. Ha de ser así. Hay otras maneras, es cierto. Hay circos y filigranas y másdifíciltodavías que brillan como oro en los altares, pero esos no son para ese rincón del canto. No hay que saber mucho, solo hay que ir adentro de uno mismo y largar afuera una especie de onda que busca sus frecuencias hermanas, que se levanta en el aire y lo llena de matices hasta que las redes se tejen y se arman, y nos atrapan a los que tenemos el introplasma del lado de los sueños. Y entonces es la Hostia o, mejor dicho, es como lo de la Hostia, como el mágico misterio pero con el pan y el vino de la musipalabra. Así ha de ser. Enjironar las camisas de las ensoñaciones y armar con los mástiles de los arpegios señales y signos, como el náufrago agitando sus banderas por encima del océano de sus propias carencias, en busca de esos ojos que están ahí, igualito que en los sueños. Ahí están el pan y los peces de la parábola. Seguir cantando hasta agotar los repertorios de los tiempos y proclamar las canciones, todas las canciones, las de los vivos y las de los muertos y las de los que no han nacido todavía. Y por fin estar del mismo lado el pan que sacia el hambre de los dulces ojos, y también la melífuga mirada que alimenta el grito de quien lo clama.
Gràcies.

Caroline ha dit...

Gracias Nanu por una belleza increible. Vengo a Cadaques desde hace 30 años, cuando llegé muy joven y me enamoré. Ahora vivo en Cracovia, Polonia. Tu música es una inspiración para vivir.
Carolina