Tinc por




Avui tinc por. Realment, si vull expressar-ho millor, haig de dir que la diferència és que avui, sento la por que tinc.
Ostres, fa ja temps que tinc l'oportunitat de fer bé les coses i sento com estic a punt de perdre l'eina que em permet fer-ho. La seguretat. La seguretat que em proporciona sostre, menjar, capricis, independència, llibertat, viatges, roba, cultura, plans, pensar, créixer, madurar, sospesar, aprendre, llaurar, futur... sento com se m'escola entre els dits la seguretat que he tingut aquest darrer any.
Tinc tanta por...
Em fa pensar en un altre moment que vaig tocar fons, que vaig adonar-me que havia tocat fons. Eren moments molt, però que molt diferents i motius molt diferents. En aquell moment el meu pilar, la meva seguretat l'havia posada en la meva parella. Ara és la feina. Però l'error és el mateix. Sempre vaig tard. En aquella ocasió recordo perfectament el moment, el dia i l'instant que vaig adonar-me que tocava començar de nou.
Em trobava mirant l'horitzó, un punt preciós a on convergeixen dos mars, dos aigües, dos forces iguals però oposades. Igual era el cel, tot un contrast de llums i ombres, dues forces lluitant entre elles per fer-se un lloc, per prevaler. Terra i mar, llums i ombres, Atlàntic i Cantàbric. M'hi vaig afegir a aquesta lluita. Ho vaig veure clar. Era el moment de començar de nou, de tornar a néixer, de tornar a creure en mi, deixar anar el bastó i començar a córrer sola i forta.Però ara és diferent. Tinc por i estic cansada. Si haig de tornar a començar, no sé cap a on anar, com sobreviure...no vull perdre el que tinc ara... i menys per culpa meva...un altre cop no, si us plau...
No vull estar un altre cop a on la terra, s'acaba.



7 comentaris:

Anònim ha dit...

Sempre hi ha algú aqui recorre, algú amb qui poder xerrar, poder fins i tot algú que espera una trucada teva. Ho has pensat??Potser hi ha aquest algú que t'está esperant... fa temps.
Per el que respecte al anónim et diré que sempre seré anónim, igual que he estat altres adjectius, com tot, es una elecció i jo soc aixi.

Anònim ha dit...

Ei Montse, com que no has publicat el meu ultim comentari, he pensat que es posible que no t'agradi el to en el que et parlo, si es així et demano disculpes. I si no es així, si vols seguim parlant. Et proposo un joc, si vols tu escrius i jo et faig un comentari del que penso i crèc del que escrius, d'una manera objectiva, i mai d'una manera crítica. Recordo haber llegit, en un dels teus textes, dir; Si tant clar ho teniu, una de dos, o ho feu i passeu de llarg o ajudeu-me. Porteu-me. Ensenyeu-me. Si no és així, deixeu-me pensar. Necessito silenci. Calleu!!!!

Em va impactar el dia que ho vaig llegir, i et puc dir que no se si et podrè ajudar, però no passarè de llarg.

Arnau.

R* ha dit...

No puc estar-me més en silenci com a espectador...i prou que m'agrada. Momo, tens la possibilitat d'obrir-te a un que sembla, des de la seva fragilitat i distancia, ésser coherent amb les seves paraules. Per altre costat, bon amic Arnau, cal pensar i diferenciar entre dos menes d'articles; els que demanen auxili i propostes de vida, i altres que tant sols vòmits de pensaments i plujós d'intencions, que a hom li serveix, per si més no, intentar aclarir-se. Aquí estan els deures. Per tots dos ..es clar. Ara, tot atzucac és imperativament finit.

Montse Canes ha dit...

r*... atzucat?????????????? semble una paródia del polónia! però gracies guapo!

Anònim ha dit...

seguirè llegint...

I tu seguiràs a l'ombra?

Arnau

Anònim ha dit...

Arnau de Navarcles...em demanes que no publiqui els teus comentaris i així ho faré agraïda de poder seguir-los reben. Però... com que no sé de quina altre manera comunicar-t'ho...et faria res dir-me amb que et vas ofendre si us plau? i perdona, mai és la meva intenció.
Montse.

R* ha dit...

perdoneu si he molestat. bes els 2.