L'he tornat a veure a Urquinaona

M'agrada seure al costat de la finestra. De fet, és el lloc escollit per la majoria de la gent que viatge en metro, potser exceptuant a la gent gran, que així li costa menys d'aixecar-se i no han de córrer quan arriben a la seva estació. Però més m'agraden els vagons nous, aquells que semblen un cuc interminable. En els nous no pots recolzar el cap, però també és d'agrair ja que aquest gest tan familiar em posa melancòlica, casi trista. Els trens nous em fan sentir més vital i alegre.
Avui he agafat el metro com cada dia. És la meva biblioteca particular ja que és en el silenci i tranquil·litat del metro que puc llegir. M'he pogut asseure sense remordiments ja que no hi ha cap velleta que deixi de peu i he obert el llibre per la pàgina impacient que m'espera des de ahir...però no sé per que, no em concentro, no segueixo el fil i ja és la tercera vegada que torno a rellegir la mateixa línia.
M'adono que cada dos per tres estic aixecant la vista i miro cap a la panxa del cuc, cap als altres vagons. De sobte, en un gir em sembla veure'l. Sento com m'omplo de papallones i un esglai en el cor... Estic casi convençuda que era ell!
Deu fer uns deu anys que no el veia! Però no pot ser, si m'havien dit que havia desaparegut... Estic desitjant que el metro torni a agafar una corba a la dreta ja que així el podré tornar a veure sense haver-me d'aixecar (sempre m'ha fet vergonya moure'm en el metro, tens la sensació que tothom et mira, em sento observada, em fa pensar en si porto bé els cabells, la faldilla, cap carrera a les mitges o si porto prou netes les sabates...).
Ara arriba la corba de Urquinaona, el podré tornar a veure per assegurar-me que és ell. No sé si em fa il·lusió trobar-me'l. Sempre m'ha fet impressió. Tant segur de si mateix, tan precís en el que vol, en el que ha de fer.
Per fi els vagons intenten tocar-se en la corba, gira una mica més i, si! És ell! I està vestit com el recordava, sembla mentida, després de tants anys! Ai! S'apropa, ve cap aquí... Intento fer veure que no estic nerviosa, que no pensi el que no és. No és que no el vulgui tornar a veure, només és que m'ha agafat per sorpresa, i si, em posa nerviosa. Des de petita.
De nou fixo els ulls en la maleïda pàgina i per quarta vegada repasso la mateixa frase sense èxit. El miro de reüll i veig que segueix avançant, parla amb la gent i m'adono que tothom fa la mateixa cara que jo de sorpresa, nervis i... potser certa melancolia. fins i tot n’hi ha que es posen d’en peus per saludar-lo. Em dirà quelcom? Es dirigirà a mi?
L'última vegada que me'l vaig trobar en el metro, a Plaça Espanya, em va mirar als ulls abans de validar-me el bitllet. Crec, que em va somriure.

1 comentari:

Anònim ha dit...

El record es veí del remordimient.
(Victor Hugo).

Arnau de Navarcles.