Deliri Dalí




M'estremeixo cada cop que t'acostes,
quan sento els teus llavis en el meu secret,
després del llarg camí que has emprés
des de els meus cabells fins a trobar recer.

Traces en el meu cos una corba definida
dibuixada amb el rastre de la teva saliva,
uneixes els meus pits amb la meva cintura
i en el meu melic hi dibuixes una lluna.

T'entretens dolçament allà on estic humida
et sento com un violoncel fet a la meva mida,
aferrada als teus cabells t'empenyo fort
contra la meva cadera intranquil·la.

I tu segueixes acaronant-me amb fragilitat
amb por de trencar-me les ales
ja que dius que el meu cos t'ha recordat
una oreneta amb les plomes trencades.

Segueix aferrissadament una lluita en silenci
ens mirem als ulls sense saber escollir
dubtem entre que la delicadesa no es trenqui
i el desig furiós que ens assenyala per posseir.

I de sobte et sento més endins que mai,
empenys fort el meu cos i el teu, el nostre cos,
m'impregno de la suor del nostre ball,
sento en el cap i en l'ànima el batec dels cors.

Les orenetes arriben el mes de març per niuar,
i amb el fred del mes d'octubre tornen a marxar,
N'hi ha una que en la cua té un dibuix grabat
i està pensant en no tornar a migrar.



1 comentari:

Anònim ha dit...

Quina sorpresa... Veure el teu poema penjat a la proposta d'en Salgado i meva, i visitar el teu blog i trobar-ne una versió del poema. La darrera estrofa m'agrada més que la del RPV, però tot és qüestió de gustos. El meu no és l'únic, per sort.

Una abraçada i gràcies, de nou. d.