Topaze



Ja no em consola el que m'espera,
ni em conforten les promeses.
Ja no m'il•lusiona el trobar-te,

ni espero que estiguis a l'alçada

I es que estic tant cansada!
No veus què ja no em brilla la mirada?
No t'adones que no faig cara d'enamorada?
No notes com el cor no fa basarda?

I ara m'he assegut per reposar,
de lluny tot m'ho penso mirar.
I abans d'un dit jo aixecar
tot ho hauré de jutjar

Per estimar sense recances pobre m'he quedat,
he pagat un preu que mai ningú em sabrà retornar.
Ingenuïtat i confiança en el peatge he deixat
i són les úniques ferides que no podré curar.

Per tant aquí m'asseuré
a interpretar el meu paper,
aquell que sempre heu volgut

i en el que jo mai hi he cregut.

Si em voleu Reina així ho seré,
si em voleu supèrbia també,
si em voleu freda n'aprendré,
si em voleu feridora també.

Però prou llàgrimes vessaré,
ni petons regalaré.
Més al contrari oferiré
l'ànima que ja no tindré.

2 comentaris:

R* ha dit...

dios...

molt bo..

bes.

Eva Huarte ha dit...

L'ànima no es perd mai... encara que creguis que la perds, Ella sempre et trobarà*