Sis vegades morta



He hagut de morir lentament
agonitzant i arrossegant, ferida.
He xisclat de dolor i de ràbia
preguntant-vos, sense resposta,
sabent que sempre en dubtaria.

I és que malviure
no és morir a poc a poc?
Que et traeixin mil cops
i tornar-te a aixecar
no te merit ni sentit.
T'observen esperant
que et tornis, malparit.
I és més fàcil el camí avall
que ser per vos escollit.

I ara que ja he gastat el sospir,
que em beseu de benvinguda
i sento el dolor que s'escapa,
us pregunto amb por, perduda,
no puc quedar-me aquí, asseguda?






3 comentaris:

Anònim ha dit...

és tan difícil afegir un comentari substanciós i interessant a una obra poètica... i, en canvi, és molt més temptador que fer-ho amb un text en prosa. Els entesos disposen d'un ampli ventall de termes insondables, sofisticats i enigmàtics per a donar-nos la seva crítica opinió. A la poesia li passa el que al vi o a la música: cal beure-la o escoltar-la, deixar-se emportar. Després se't mostra com uns ulls des del fons del seu esguard, o com la cara d'un infant després d'haver caigut. Veus els versos com una filera de núvols d'aquells que viatgen cap a un horitzó que sempre està de fugida. Això he fet amb el teu poema. Ho he begut a glopets curts. I m’ha deixat una imatge, la impressió d'haver vist un ànima que ha descorregut el teló que l'amagava. Això està molt bé. Aquesta és la raó d'ésser i la virtut del poeta. També m’ha fet l'efecte que hi d’altres vins, més dolços, al teu celler.
Nanu.

R* ha dit...

si jo obris la capsa de tinc...de retalls de vins... i cap meu..

Aquest darrer,... sense paraules.

bes

Jimbielard ha dit...

Com t´ho diria? llegint aquest relat m´ha entrat una força interna de lluita per la vida que no saps amb quina força estic teclejant aquestes paraules...

M´encanta com ets,, aixi.. a raig!! i et trovo a faltar!!

Un peto

Joan ( jimbielard ) jimb