Escollir bé.



Ja feia més d'una hora que entrava i sortia del caixer. N'havia escollit un amb tres màquines, quatre si contava amb la del tele-entrada. És en aquella última a on més s'entretenia fent veure que buscava algun espectacle. Esperava la víctima ideal, aquella que li pogués proporcionar els diners suficients pel que necessitava i que, pel que fos, no li sabés greu atracar.

Tot i que feia fred, li suaven les mans i el front. Se li acumulava una suor freda sota el nas que ja començava a coure-li de tant eixugar-se amb els guants que portava. Sabia que no feien joc ni amb l'abric llarg ni molt menys amb la gorra de visera. Però tot i que era la primera vegada que ho feia, o ho volia fer, ja que s'havia tornat enrere tres cops, sabia que no li havia de permetre a la càmera del caixer una visió del seu rostre, per això la gorra i per si de cas portava guants per les empremtes, encara que no estigués fitxat, però els lladres sempre porten guants.

Feia deu minuts havia entrat una noia que pel seu aspecte de pija mimada no li hagués costat tirar el seu propòsit endavant. Total, només volia cent-noranta euros i ell va pensar que aquesta moreneta li'n sobraven. Però de sobte, la noia que ni es va adonar de la seva presència, treu el mòbil i comença a discutir amb el que sembla el seu nuvi i es posa a plorar desconsoladament mentrestant li demanava perdó un i un altre cop. Ell no volia fer mal a ningú i estava molt sensible amb els problemes de parella. Només necessitava 190 maleïts euros! Li va passar el mateix amb una senyora gran amb gosset llepa-figues inclòs i amb un senyor que anava vestit amb un mono blau de feina a sota del gran anorac i que feia olor a benzina.

Passejant amunt i avall de la gran sala, va decidir que la propera persona que entrés seria la seva víctima. Sense excuses. Per assegurar-se que no es tornaria enrere ni la miraria ni la jutjaria. Ho faria i prou i així acabaria amb aquell patiment.

Maleïda Anna!! si no s'hagués compromès amb ella a donar-li la meitat dels diners! cent noranta euros! però se l'estimava tant, no va poder negar-s'hi i a més, no podia perdre-la.

Va sortir a fumar-se un cigarret. Tenia els peus gelats. No feina ni un minut que tornava a estar davant del tele-entrada que va sentir la porta. No es va ni girar. Seguia els moviments de la seva definitiva víctima de reüll. El cor li sortia per la panxa, li van entrar ganes de pixar, suava encara més i el bigoti ja el tenia irritadíssim. Fart dels seus nervis en quant va sentir el bip-bip de la màquina, sense rumiar-s'ho, s'acostà precipitadament, es posà al seu darrere i li va dir per sobre l'espatlla que retirés cent noranta euros, que se'ls entregués i que tot acabaria aquí si feia el que ell li deia.

Li va estranyar que la noia ni es mogués espantada, no va reaccionar ni es va resistir. Els seus ulls seguien el moviment d'aquells dits llargs i d'ungles perfectes i anava veient com amb una tranquil•litat que ell no tenia anava donant-li ordres al caixer. El seu rostre estava molt a prop del coll de la noia i anava sentint el seu perfum, dolç, empalagador. li era familiar, però no en va fer cas fins que la noia, al recollir els diners es girà a poc a poc i li digué: -N'hi han dos-cents. El caixer només té bitllets de cinquanta. No sabia que m'estimaves tant Manel.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

eiiii aquest es el treball del curs...no shi val!!!!!

Montse Canes ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Montse Canes ha dit...

Ei! que només aprofito que em feu currar! que ja em convé!

Hernan ha dit...

Ei Montse! Que bé que has tornat a escriure! Que hagis fet trampes tant se val! Ja no estic al Facebook, però et vaig seguint per aquí. Una abraçada!

Anònim ha dit...

bo.