Actes i conseqüències


Que fas aquí a les fosques? Et penses que amagant-te aquí és solucionarà tot sol? Tancat aquí al despatx, assegut en el sofà de cuir de l'avi i amb un whisky a la mà (és el quart?). Per molt alt que posis el nocturn de Chopin no deixaràs de sentir les veus que tens al cap ni solucionaràs el gran error que has comés. Que veus en el mirall de l'aparador? Quina imatge et torna? Pàl·lid i sudorós...pateixes? però... en que estaries pensant!?
I no és que t'hagin guanyat, no. És que t'has enterrat tu sol!
Quan? digues, quan vas pensar que creant el Congrés de Diputats del Poble podries ser tu mateix el President del mateix? No vas pensar que podries perdre les eleccions? No, ni se't va passar pel cap! Com volies que en les votacions s'oblidessin dels canvis radicals que t'estan demanant des de fa tant de temps i encara no has aconseguit? I no responguis amb que si vas canviar la llei de l'alcohol, la llibertat de premsa o la llibertat de religió, per que això no ha fet més que empitjorar la teva situació. Has alimentat l'esperança del poble fent així que la seva fam de canvi sigui cada cop més agressiva i exigent. I la premsa... t'has lluït! Ara ja t'ha vist fer el ridícul en directe tot el país, fins hi tot la pagesa més burra, la més ignorant, aquella que mai no hauria ni somiat en que el règim es pogués reformar, ara ja te informació suficient com per demanar el teu cap.
Els que a crits demanen la reforma t'estan en contra per que el que estàs fent ho troben insuficient i els conservadors més radicals estan escandalitzats pel camí que estàs prenent. I el que és pitjor, units! per demanar el teu cap a la més mínima oportunitat.
Per postra, li acabes de regalar la Presidència d'aquest fotut Congrés de Diputats del Poble a qui s'ha convertit, qui t'ho anava a dir, en el teu pitjor enemic. N'ha aprés rapit eh...?
Què penses fer?
Sigues llest, pren una decisió intel·ligent. Ara mateix estàs entre l'espasa i la paret. Qualsevol mesura que prenguis et portarà tard o d'hora al mateix lloc, fora del govern, lluny de poder acabar la teva obra. Et trepitjaran, t'humiliaran. No veus que els hi fas por?
Dimiteix. Aquesta és la millor, o almenys la més digna sortida que et queda. Si plegues ara sempre seràs recordat com el visionari que va emprendre el llarg camí de la reestructuració social, econòmica i religiosa del país. Si t'entestes a acabar l'obra que vas començar, no tindràs res més que fracàs i retrets i traïcions fins que acabin amb tu. Vols un altre fracàs com el d'avui davant del nou Congrés? Deixa que sigui ell el que acabi el que tu has començat. Si ho aconsegueix, el poble i el mon sencer sempre recordarà que vas ser tu qui va començar la reforma i si fracassa, deixa que s'estavelli sol, al cap i a la fi ja fa temps que et va abandonar, que et va traïr.
T'ho miris com t'ho miris si dimiteixes ara sempre seràs el guanyador. Plega, dimiteix, fes-ho per tu i si no és suficient motiu... fes-ho per mi.
Estimada Irina, no em parlis així, em fa mal. Tot i això no puc fer res més que escoltar-te. Sé que tens raó, com no ho haig de saber, si portem gaire bé quaranta anys junts i només he rebut de tu paciència, amor, respecte i milers de bons consells. És clar que t'escolto. Ho faig des de que ens vam casar. Si mentrestant aquí a les fosques escoltant Chopin desitjava que vinguessis i trenquessis amb aquest silenci que m'ha castigat durant els darrers mesos. Et trobava a faltar. Necessitava sentir la teva veu.
He passat en aquests darrers anys moments tant difícils... Vull el millor pel meu país però també vull el millor per la meva família i és per quest motiu que em costa dimitir. I no per mi. És, és tot plegat. Sé perfectament que el camí que he recorregut fins ara serà recordat sempre, qui sap? Potser algun dia em donaran el Premi Novel de la Pau! Perdona, no puc evitar el sentit d'humor quan estic espantat.
Fa hores que reflexiono. De fet, setmanes, ja que intuïa que arribaria aquest moment, però per moltes voltes que li doni, em costa dimitir per que se que llavors ell guanyarà el meu càrrec i potser això és la seva perdició. D'acord, jo restaré en la història mundial com el valent i visionari reformista que es va enfrontar a setanta anys de règim. Però, fins a quin punt tinc dret per salvar-me a mi, a la meva reputació i tots aquests anys de feina i sacrifici per condemnar-lo a ell? Per que n'estic segur que serà la seva perdició, el deixo al cap davant d'un munt de gent i nacions que no volen l'èxit del nostre canvi, cauran sobre ell.
Jo li he ensenyat tot el que sap i és evident que ho he fet bé. Que m'hagi guanyat en les votacions d'avui n'és una prova. La seva ambició i passió pel projecte, fins al punt de passar-se al bàndol més radical, n'és una altra de prova. D'aquesta manera l'hi he entregat en safata el càrrec de President del Congrés. I li he inculcat tant bé les meves ideologies reformistes, amb tanta passió li he traspassat l'amor pel progrés i la llibertat per a la nostra gran nació, que ara resulta que el tinc com a adversari.
Però, com puc dimitir per salvaguardar el meu honor i posar el seu en perill? Jo no em sento traït per ell. Sabia perfectament que si tot sortia com ho havia planejat, jo podria perdre el càrrec i desitjava que si aquest dia arribava ell ocupés el meu lloc. Jo he fet en certa manera amb la meva maldestra manera de fer en alguns moviments polítics que el poble i d'altres compatriotes de partit se l'estimin més a ell. El poble te ganes de canvi, feia molts anys que esperava que arribés algú com jo i amb el que he fet fins ara no he fet res més que alimentar l' impaciència. Volen resultats ja i ell ho pot aconseguir. Ell els hi donarà el futur que esperen. Però si fracassa a on es quedarà el seu de futur? Hi haig de pensar per força. És el meu fill.
Demà comunicaré al poble la meva dimissió i, tot i que sóc ateu, pregaré per l'èxit dels meus dos grans amors.



2 comentaris:

Anònim ha dit...

ufff.. fa pensar..
bo.

Unknown ha dit...

Felicitats Montse, ja veig que no has deixat d´escriure.
Salut!!