Roig de capvespre



Era una sensació molt estranya la que m’envoltava des de que havia rebut la trucada d’en Daniel. I mentrestant em dirigia a la que fins feia uns deu dies havia estat casa seva, només em venia al cap la tarda en què entre tots vam acabar de pintar el menjador, l’enorme menjador. Ella sempre el va voler clar i alegre i reconec que ho va aconseguir amb aquell verd ampolla del que tots en dubtàvem i la fusta blanca folrant la meitat baixa de les parets. La llum del sol que entrava pel gran balcó travessant les cortines taronges que ella va estar cosint durant més d’una setmana, li donava sempre l’aspecte de tenir la sortida de sol dins la sala. Feia joc amb el seu somriure.
Aquella estona esperant davant la porta una resposta de les meves trucades encara va exagerar la incertesa de tot el dia. Ni agafava el telèfon ni ara responia al timbre, aquell timbre sec i aspre què era la primera vegada que em fixava en el seu so tant desagradable. El primer que vaig sentir al entrar a casa seva amb les claus que em va donar a l’estiu va ser una gelor feridora. Em vaig aturar en el rebedor i vaig aguantar la respiració, com si no volés ser descobert, com si volés passar desapercebut
Ella seguia allà a on la vaig deixar la nit que em va trucar plorant, la nit que en Dani va marxar de casa. El televisor, encara engegat des de feia una setmana, li donava una brillantor en els seus ulls mig aclucats. Arraulida en una cantonada del sofà, tapada amb el cobrellit que jo mateix li vaig posar per sobre les espatlles aprofitant per abraçar-la, pàl·lida com la lluna i amb unes bosses als ulls fosques com el punt a on semblava que es dirigia la seva mirada petrificada. L’únic que li donava vida a aquell desolador paisatge era el seu gat que es passejava per sobre la seva falda amb un miol nostàlgic, profund i carregat d’intencions. De tant en tant li fregava el cap per les seves mans esperant una carícia que no arribava mai. Em vaig mirar l’escena uns minuts durant els què pensava que encara estava a temps de marxar d’allà, que potser podria esborrar del meu cap aquell últim capvespre que acabava d’enfosquir del tot l’alegre sala. Però lentament em vaig anar acostant, sorprès pel moviment que el meu cos havia decidit per ell mateix lluny de la meva voluntat, i em vaig asseure davant d’ ella i la por es va anar tornant tendresa i la tendresa, boira en els ulls. Li vaig apartar de la cara els cabells bruts i despentinats i va ser llavors quan vaig sentir que aquella fredor que envaïa la casa sortia del seu cos sense vida.
La por, el fred, la pudor, el silenci, tot va desaparèixer amb les llàgrimes que em queien incrèdules.
No sé quan de temps va passar abans de trucar a l’ambulància. La següent trucada la vaig fer amb ràbia. Vaig sentir el to insistent de la meva trucada uns segons llarguíssims durant els què anava creixent el sentiment de culpabilitat, impotència, venjança. Quan em va respondre la veu del seu ex-promès estranyament la meva veu va sortir clara i espantosament calmada “t’ho confirmo tal i com m’ho has demanat. Li has trencat el cor. Definitivament”. I, amb més calma, arrossegant les paraules “ fill de la grandíssima puta, sabies que ho faria, tu ho sabies”.
Després de penjar sense esperar resposta, vaig agafar el gat en braços i vaig mirar per darrer cop la llum de fals capvespre en el menjador de la dona que mai vaig poder estimar.

1 comentari:

Anònim ha dit...

bo pitita.