A miques

La Sofia va acabar d’esmicolar fins a l’impossible el quart tovalló de paper. En va agafar un altre, mecànicament. No podia aixecar la vista del seu quefer. Estava cavil•losa i plorava. El bar era ple, hi havia partit. Semblava què estiguessin soles, però. Es va eixugar amb la màniga les llàgrimes. I el nas. No volia fer soroll.
Des de l’altre banda de la taula, l’Elsa va allargar el braç. Aquest moviment va treure a la Sofia del seu ostracisme, i es va mirar l’acció convençuda que acabaria en una carícia, en un consol. De manera increïble, el què va veure va ser: la ma que estava al final d’aquell braç que s’acostava corbava els dits i formava una cullera que es va apoderar dels centenars de trossets de paper. Dels seus trossets de paper.
Això li va tornar el fil de la conversa.
Sotjava com l’Elsa s’havia apropiat dels trossets i de com escombrava amb el dit petit els que havien quedat espargits per la taula.
-No volia que ploressis, Sofia- Va dir l’Elsa trencant el silenci, sense deixar la seva tasca d’escombriaire.
La Sofia no podia deixar de mirar els esquarterats tovallons, els cercles humits que les cerveses havien suat, el cendrer ple a vesar de burilles i l’incansable ditet de l’Elsa.
-Em sents? Que no volia que ploressis- Va repetir.
Esforçant-se per parlar amb claredat, la Sofia va mirar als ulls a l’Elsa. Es va prendre un moment abans de començar.
-Elsa, tornem al principi. Encara no he entès per què fa dos mesos que no sé res de tu.

-Portem dues hores parlant-ne. Ho veus? Ho estàs tornant a fer. T’agrada dominar la situació, demostrar a tot hora que ets més llesta. Tu sempre has de tenir raó.
Instintivament la Sofia es va tocar la galta i va aspirar.
-Vols una altre cervesa? Convido jo- La Sofia no es volia posar nerviosa. Es va aixecar sol•licita esperant una aprovació.
-No cal que sempre em convidis. Demana-les. I porta més tovallons!- Va contestar l’Elsa.

Quan la Sofia va tornar a la taula l’Elsa havia format una muntanyeta gaire bé perfecte amb els trossets. No en quedava ni un, fora de lloc.
Es va tornar a instal•lar el silenci. La Sofia es calmava trossejant tovallons. Ja dominava la tècnica i era força destre. En un moment va reunir un grapadet. Pensava que, en un tres i no res, tindria una muntanyeta com la de l’Elsa. I va ser llavors, quan va veure altre cop aquella cullera apropant-se i arrossegant els seus trossets.
Va encendre una cigarreta.
-El què dius- va dir la Sofia- no m’és difícil d’entendre, encara que em faci mal. El què no entenc és que m’ho diguis ara. Som amigues des de fa cinc anys. Ara t’has adonat que no et caic bé?
-Últimament has canviat, estàs més superba. Fas servir un to quan parlem de les meves coses, per dir-me el què haig de fer per resoldre els meus problemes. I t’enfades si no et faig cas.- Mentre parlava, l’Elsa no parava d’escombrar paperets.
-Per què em preocupo per tu! I jo hi he passat per aquests problemes i et puc ajudar, però no et deixes. Només en vols parlar. Fa cinc anys que en parlem.
-T’adones? No t’has parat a pensar que potser no vull la teva ajuda? Que potser me’n vull sortir jo sola? Ja m’arribarà el moment, com et va arribar a tu.
-I per això fa dos mesos que em castigues i no em truques?
-Coi! Ets tossuda! No et castigo. Només necessitava respirar, apartar-me de tu. Ets molt exigent i això cansa!
Els dits de la Sofia cada cop anaven més ràpids. Era una màquina de trossejar tovallons de paper. En la muntanya de l’Elsa, els trossets començaven a esllavissar-se i va haver de començar una serralada.
-Ja, però et vas apartar tu, i la Rouse, i la Brígida. Això sembla una conspiració o un càstig.
- Sofia, de debò que no. Accepta-ho. No tens raó. A més, ja t’he dit que ets la persona més generosa i amb el cor més gran que conec...
Va ser en aquell moment quan la Sofia va deixar d’escoltar. Ja ho havia sentit moltes altres vegades. Es va mirar a l’Elsa una llarga estona, amb dolor. Es va arreglar els cabells. L’Elsa seguia parlant. No va deixar de fer-ho fins que la va veure aixecar-se.
La Sofia va agafar el moneder, se’n va anar a la barra a pagar el compte i, quan va tornar a la taula, es va fixar amb la serralada de trossets de tovalló de paper. Tres turons.
Va esclafar a riure. Li va donar dos petons a l’Elsa i, sense saber què li va agafar, va bufar amb totes les seves forces sobre la serralada de trossets fent-los desaparèixer.

1 comentari:

Hernan ha dit...

I tu ets la que prefereixes les coses que et plantegen més respostes que preguntes??? Em sembla que no et llegiries gaire a tu mateixa...
:-)